Un rèquiem revolucionari i romàntic

La mort s’erigeix com un dels més grans interrogants de la vida humana. Hi ha qui ha dit que és, en efecte, el més gran, un veritable sublim misteri davant del qual el món de les arts no ha estat indiferent. És més. Fins i tot, hi ha interpretacions que afirmen com la manifestació artística ha de ser compresa com un desafiament a la realitat de la mort en tant que l’obra vol perdurar més enllà de la desaparició del seu autor. Sabia del que parlava el novel·lista Gustave Flaubert (1821-1880) quan, segons sembla, en el seu llit de mort, va afirmar: “Jo moro, però la meuca d’Emma (la protagonista de Madame Bovary) seguirà vivint per sempre...”.

El món de la música, òbviament, no ha estat indiferent i, així, si existeix un gènere musical per excel·lència associat a la mort és el Rèquiem o missa de difunts. Després de la celebració d’una sessió, el curs passat, dedicada a l’excels Rèquiem de W. A. Mozart (1756-1791), hem cregut que era un bon moment per abordar, en aquest any 2020, tres dels Rèquiems més coneguts del romanticisme musical: els d’Hector Berlioz, Johannes Brahms i Giuseppe Verdi.

La historiografia musical ens ha llegat una imatge del compositor francès Hector Berlioz (1803-1869) com un personatge allunyat del món religiós i de l’espiritualitat, tot obviant que el romanticisme, en gran part, va ser una reacció en contra de la Raó objectiva i universal característica de la Il·lustració en què s’assentaven els fonaments del materialisme i l’ateisme intensament difosos al llarg del segle XIX. No és casualitat que com a compositor revolucionari i romàntic que era, Berlioz decidís abordar la composició, al llarg de la seva carrera, d’importants obres religioses, entre les quals la seva Grande Messe des morts (1837) s’erigeix com una de les més destacades.

Trenta-cinc anys abans de la composició d’aquest Rèquiem, François-René de Chateaubriand (1768-1848) publicava El geni del cristianisme (1802), que va iniciar poc després de la mort de la seva mare. Va ser en el transcurs de la seva escriptura quan Chateaubriand va abraçar la fe cristiana: «Em vaig fer cristià. No vaig cedir, ho confesso, a grans llums sobrenaturals; la meva convicció va sorgir del meu cor: vaig plorar i vaig creure». Sembla que Berlioz, gran lector i lletraferit, va llegir l’obra de Chateaubriand i en va quedar colpit. En ella va trobar una important font d’inspiració per a la recerca de nous viaranys expressius i de l’objectiu estètic per a una obra com aquesta Grande Messe des morts.