El vitrall té dues funcions des del seu inici a Europa els segles XI-XII, la de tancament físic per  protegir els fidels i temperar les inclemències del temps a l’interior dels temples i la d’explicar històries i, per tant, de moralitzar la societat. Aquestes dues funcions han anat sempre lligades l’una amb l’altra i s’han complementat, han crescut tècnicament i estèticament i han arribat fins als nostres temps, encara que moltes vegades s’hagi considerat aquest art com a menor i lligat a l’arquitectura. No és fins a començament del segle XX que aquests conceptes canvien i es transformen, evolucionant i donant a l’art del vitrall un concepte encara més ampli amb la incorporació de l’abstracció com a forma d’expressió. En aquest punt ens podem plantejar: continua el vitrall conservant les dues funcions inicials, funcional de tancament i moralitzador o explicador d’històries?